Certament, podria semblar paradoxal parlar d’empobriment cultural avui dia, entrat el segle XXI, quan l’estiregassada llei de l’oferta i la demanda i l’explosió de la tecnologia de la comunicació han dibuixat un extremadament profús panorama musical d’accés global. L’oferta és àmplia, variada i de fàcil accés però el problema és, d’on prové aquesta oferta? Aquí és on veritablement rau el motiu d’aquest empobriment: el contingut d’un percentatge elevadíssim de les nostres experiències musicals no locals prové de grans corporacions empresarials que amb la seva publicitat, acaparen la majoria de canals de difusió i es reparteixen el mercat. Llavors ens qüestionem si aquesta diversitat cultural és tal. En l’última dècada, fenòmens com YouTube, els P2P, les ràdios online o els llocs web de recomanació de continguts musicals havien fet intuir un canvi en aquest panorama, oferint noves formes de consum i una potencial democratització de continguts i fent disminuir substancialment els índex de vendes de les grans discogràfiques i suposadament, la influència dels mitjans tradicionals. Crec no obstant, que si pensem que Internet desbancarà les grans corporacions de moment anem errats i estem subestimant el poder de la publicitat i d’un vell aliat d’aquests grans grups empresarials: la televisió.
Alguns es preguntaran el per què del meu descontent amb la indústria musical. La indústria pensa amb nosaltres. Ens abasteix amb tot tipus de músiques, des de les més extremes a les més suaus; de les més serioses a les més lleugeres; de les més negres a les més blanques. de les més acolorides a aquelles que “no tenen color”. No importa la música, si és bona (si encaixa amb algun dels targets de mercat), s’ha de vendre. Ells ens fan arribar músiques que de cap altra manera podríem sentir. Perquè les hem de sentir, ens mereixem aquesta possibilitat. Però quin denominador comú poden tenir músiques tan dispars com el grup de pop sense pretensions La oreja de Van Gogh o els militants System of a Down, per a ser difoses per la mateixa companyia (Sony-BMG). És molt senzill, cap de les dues músiques no comporten rebel·lia, “no preocupen” i no només no fan perillar, sinó que en el pitjor dels casos fonamenten l’estatus quo establert en el qual aquestes companyies ocupen sens dubte un lloc de privilegi. Igualment, la forma en la que ambdues es difonen i es consumeixen són el cap i la cua d’aquest estatus quo.
L’estudi horitzontal (contextualitzat, multidisciplinari, sense fixar el punt de mira exclusivament en l’objecte musical) de la vida musical d’un col·lectiu pot ser un bon indicador de les estructures ideològiques que fonamenten aquest col·lectiu. En el nostre cas ens toca parlar de la societat capitalista i de la idea de música com a bé de consum, amb el cd com a objecte musical material de compravenda. Parlarem també d’uns individus el contacte més habitual amb la música dels quals és el de consumidors però en cap cas agents actius, com podria ser el cas d’altres societats. Considerem agents musicals actius els individus que s’expressen musicalment, tot i que som conscients que aquesta afirmació pot donar lloc a discrepàncies i a un debat a part al voltant de la figura del consumidor. Resulta difícil, lògicament, imaginar una societat on tothom soni un instrument. I anar pel carrer i trobar-te una velleta al banc sonant la Sarabanda de Händel. O passar pel parc i escoltar les boniques melodies del conjunt de vent que han muntat els quinquis de la cantonada. No és això. Si preguntem a les nostres àvies i avis o simplement indaguem sobre la relació dels individus amb la música en l’època anterior a la massificació dels aparells de ràdio, trobarem un panorama que s’ajusta prou al model de societat els agents de la qual són activament musicals. Abans de la industrialització el cant substituïa els enregistraments musicals en la vida diària. Es cantava per a treballar, de la mateixa manera que avui dia escoltaríem la ràdio, un cd o el reproductor portàtil. Igualment, en moltes altres situacions (funeràries, de festa, trajectes llargs, etc), el cant responia a la mateixa finalitat que la música ambient o que els iPods avui dia.
L’existència mateixa del concepte de música i de la figura del músic com a quelcom allunyat separat de la quotidianitat i reservat per a persones amb habilitats adquirides a través d’una formació reglada, potencia aquest estatus de consumidors i agents passius. En altres cultures activitats com el cant són molt més comunes i l’expressió musical no és patrimoni exclusiu d’uns quants més que en usos concrets com podria ser la litúrgia.
Com es comentava en articles anteriors, en la nostra música, la música de masses, és difícil establir el què és vàlid i el que no ho és. En l’època del repertori (la música acadèmica des del segle XVII fins a finals del segle XIX), l’especulació prèvia, la profunda elaboració i l’ostentació en la música responien a la cosmovisió de classes dominants com l’estament eclesiàstic o la monarquia. La música era creada a partir de les teories formulades pels diferents centres de producció musical (monestirs, capelles, acadèmies, etc.) segons unes normes i uns criteris, que trobem codificats en els diferents tractats d’harmonia, d’interpretació i d’estètica. En el model actual, els canons no venen donats per la fidelitat o la variació respecte a un model preestablert sinó que els dicten les xifres de vendes. El concepte mateix de música popular no ens remet en absolut a característiques musicals ni a trets estilístics. Ni tan sols ens remet a qualitats estètiques sinó que fa referència al grau de massificació d’aquestes músiques: en quina mesura estan esteses arreu del globus. Podem parlar llavors de músiques massives, músiques econòmiques, que venen; i de músiques marginals, no rentables i que no venen tant. Entre elles, fins ara, s’ha establert una relació de “selecció natural” segons la qual, les primeres estan destinades a assolir l’èxit comercial (ja no a prevaldre) i les segones estan condemnades a la marginalitat i, en el pitjor dels casos, a la desaparició.
Tornant a la qüestió dels barems de validesa de la música de masses, volem defugir la idea que tota la música de compravenda és “dolenta” o “poc elaborada”. No és la nostra intenció debatre en quina mesura aquesta constitueix una peça artística o un producte de consum. Seria difícil establir el llindar entre l’obra amb aspiracions artístiques i el producte. Si recorrem a l’òptica postmoderna conclourem que tota música és bona si funciona en el seu context: si acompleix les funcions per les que ha estat creada i es correspon amb unes estructures socials existents. Tanmateix, l’esmentada empresa es torna del tot estèril si prenem consciència que el que interessa és saber qüestions com per què ens arriben unes músiques i no unes altres o a quines funcions i a quines finalitats responen els esdeveniments musicals i les manifestacions sonores. La resolució d’aquestes qüestions ens ha de portar a albirar, en l’expressió musical i en les estructures sonores, les jerarquies que fonamenten la nostra societat.
