Música i consum (III): El Melòman

De la nostra realitat musical, resulta especialment curiosa la figura del melòman: un endemisme de la cultura musical de la societat capitalista. Certament, no puc pensar en cap altra cultura en la que aquest personatge trobi la seva analogia. El melòman és aquell ciutadà ras amant (fanàtic) de la música. Normalment els melòmans són vertaderes bases de dades d’informació referent a les seves músiques preferides, voraços consumidors de material discogràfic i adoradors fetitxistes d’edicions especials i rareses comercials. Són aquelles persones que dins la nostra societat qualificaríem de “musicals” sense ser agents musicals: Ser un melòman no comporta en absolut expressar-se musicalment, cantar o sonar un instrument.

Sens dubte, la diada per excel·lència del melòman és la fira del disc. Els passats 31 d’Octubre i 1 i 2 de Novembre es va celebrar al polivalent Palau Sant Jordi la cinquena edició de la Fira Internacional del disc de Barcelona, que va agrupar dos-cents expositors de tot el món i va oferir uns dos milions de discs i DVD. A la fira vam poder veure evidenciades moltes de les característiques de la nostra cultura musical. Per a començar, la cita és una exaltació de la música, però sense gairebé música en directe, sense girar al voltant d’un esdeveniment musical. Excepte en les estones de música en directe, el buit va ser ocupat per un fil musical amb peces emblemàtiques de la curta història de la música popular occidental. És més, el període que abastava la música ambient no era anterior als Beatles ni posterior a Radiohead. Podríem parlar de l’època del repertori de la música popular, una època en que la música popular és intel·ligible i apta per a tots els públics.

Però més que de la música o del consum musical entès com l’audició musical, el que la fira constitueix és una exaltació de l’adquisició de bens materials: el cd, com el cassette o el vinil, no són música, són només un suport. La fira porta aquest consumisme a l’absurd amb la subhasta d’“objectes de culte pop” com per exemple un pèl de George Harrison. Un pèl hermèticament guardat i amb certificat de garantia, sí, però un pèl. I com que allò antic és autèntic, la fira també es fa eco de l’estètica vintage que darrerament tant agrada. El vinil, que va ser substituït pel cd per ocupar menys espai i conservar millor els enregistraments, ocupava un 60% de tot el producte ofert, consolidant el seu canvi d’estatus: de caduc suport d’enregistraments sonors a objecte de culte. I és que s’ho haurien de fer mirar els venedors de discs: és més rentable vendre un vinil per trenta euros (el revalorat preu d’una d’aquestes edicions en l’actualitat) que no pas un cd per un preu cada vegada més baix.

La qüestió del vinil encaixa bastant bé amb el component revival i museístic de la fira. En el seu programa, l’esdeveniment també incloïa les actuacions dels nostàlgics Burning i de grups d’imitadors com Los Escarabajos, The Clash Clash i Woodstock Doors, actuacions que es decantaven per aquesta voluntat de reviure passades experiències en un context i amb una finalitat diferent de la originària. Ben bé haurien pogut portar bandes actuals com Jet o Wolfmother, bandes que encaixen en els paràmetres musicals de la fira i que musical i estèticament estan molt lligades al concepte de revival, entès ara com a forma d’evolució musical, com la reformulació i la recreació d’elements musicals passats. Aquesta suposa una forma d’evolució musical que implica un estancament, una falta de propostes realment innovadores. Darrerament sovintegen en e món del rock i el soul. També Holliwood recorre de tant en quant als remakes o a les adaptacions. Es clar, aquí a baix, al nostre estrat social, no hi passa res. L’emocionant està en les altes esferes, en el grup que seguts en una butaca de vellut i cigar en mà, decideixen l’avenir dels consumidors musicals més que no pas pensar en la vida musical de la nostra cultura. Un altre tipus d’emocions serien les que es viuen “una mica més a baix”, les que van configurant, no sense la mà de les grans corporacions, aquesta misteriosa etiqueta anomenada world music. La confluència de tantes cultures diferents ha provocat l’assimilació de propostes inèdites en l’àmbit mainstream, evidenciant que no hi ha canvis importants en la cultura, si no hi ha canvis socials que els provoquin.

A banda d’això i tornant a la fira, l’afluència de públic es va veure una mica ressentida per la crisi de la indústria discogràfica. Crec però, que aquesta crisi no afecta tant el col·lectiu col·leccionista com la gran massa: els que compren vinils i pèls de beatle, no són els mateixos que es descarreguen arxius .rar per Internet. És més, la fira del disc és un clar exemple que la producció de la nostra música de masses es limita en la seva pràctica totalitat al catàleg de poques grans companyies: Sony-BMG, Universal Group, EMI i Warner. I entenem aquest empobriment cultural provocat per la difusió massiva de material procedent de pocs productors. La majoria de parades de la fira oferien el mateix repertori musical: de la “a” d’A-ha i Abba, a la “z” de ZZ Top. Són els estils de la gran massa, el gran sac musical occidental. Tota la música que queda englobada en la secció Pop-Rock Internacional de l’FNAC, controlada en un alt percentatge per les esmentades companyies. A aquest gran grup de músiques el seguien en presència el sempitern Jazz, devoció d’especialistes i neorefinats. A aquest el seguien el gran i heterogeni grup de la música “black”, les músiques urbanes jamaicanes (ska, rocksteady, reggae, dub, dancehall, etc.), que també gaudien d’un raconet proporcional a la seva legió d’adeptes. El heavy-metal, en les seves múltiples variants, també tenia el seus apartats especials que evidenciaven la fidelitat com a compradors dels sempre incondicionals seguidor d’aquesta música.

Però si hi havia una absència notable en l’oferta de la fira, aquesta era la de les anomenades músiques del món. Aquestes músiques (músiques populars de països del tercer món i en el pitjor dels casos un “mesclorum” de dubtosa factoria) van suposar el darrer gran canvi en el panorama de la música popular, però darrerament estan minvant en els aparadors de les botigues de música. Es clar, de la mateixa manera que a mitjans dels vuitanta, aquestes músiques van experimentar un auge en trobar un mercat potencial a occident degut a la immigració, avui dia les seves ventes han disminuït considerablement. Els que pateixen més la crisi són sempre els de baix de la piràmide i avui per avui, aquest col·lectiu més desafavorit el trobem en els immigrants dels països del tercer món. I és que mentre que a nosaltres se’ns obliden moltes d’aquestes circumstàncies extramusicals, la indústria les ha de tenir molt presents. I tant que les hi té. La indústria està en tot. En aquesta última fira, vam trobar a faltar també els discs pirates de concerts en directe i de material inèdit, que eren un altre dels reclams d’aquestes cites. Aquests han estat incomprensiblement exclosos ja que com explica Pere Terrassa, un dels coordinadors de l’esdeveniment, “No autorizamos los discos ilegales”.

(http://www.elperiodico.com/default.aspidpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=354563&idseccio_PK=1026). Un altre favor per al manteniment del model “pocs emissors - molts receptors”.

Finalment, la fira va ser un èxit pels melòmans assistents, que van poder experimentar una altra d’aquelles sensacionals borratxeres de material musical servit al plat pels grans proveïdors. No se si tindran més ressaca a les orelles o a la butxaca –que són temps de crisi -. En qualsevol cas, crec que l’interessant de tot plegat és tenir en compte que un important percentatge del material musical que ens arriba quotidianament, prové de pocs productors que en el seu afany de controlar i d’ampliar cada vegada més el seu mercat, es carreguen tradicions minoritàries si aquestes no s’adapten als “canons billboard”. L’omnipresència de les músiques mainstream dificulta, a més, la coneixença de l’existència de totes les músiques que queden fora del “gran sac”, ja que la nostra forma de consumir música està –de moment- lligada als mitjans i a la indústria.